Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

SOSPITOSOS HABITUALS
SOSPITOSOS HABITUALS
“Tots som sospitosos fins que no es demostri el contrari”. Aquesta frase va ser ficada al guió de la pel·lícula Scream pel “recentment”...

“Tots som sospitosos fins que no es demostri el contrari”. Aquesta frase va ser ficada al guió de la pel·lícula Scream pel “recentment” desaparegut mestre del terror i suspens Wes Craven. Evidentment no hem de prendre aquestes paraules en sentit literal ja que es tracta d’una dramatització del guionista i director per tal d’afegir suspens i terror a la trama del film. Malgrat que Nacions Unides té un paper discutit avui en dia, i que es pot pensar que es va fer en compensació al polèmic vistiplau de la creació de l’Estat d’Israel, amb els palestins com a grans perjudicats,  la Declaració Universal dels drets Humans ens fa entrar en raó i tenir present que “tothom és innocent fins que no es demostri el contrari”.

No sóc ningú per entrar a qüestionar la presumpció d’innocència de les persones. No sóc un expert en Dret i per tant, malgrat ser Periodista i Publicista i tenir una lleugera noció, no em sento legitimitat ni autoritzar per entrar en matèria. Ara bé, sóc un ésser humà i per sort o per desgràcia tinc el do de la raó i el dret, tal i com també menciona la Declaració de Drets Humans, a donar la meva opinió. Per tant, faré un simple exercici crític basat en la meva opinió personal i la meva experiència de vida i laboral.

Em falten molts detalls. No m’arriba el coneixement, així com la totalitat dels detalls i informacions al respecte per entrar en matèria. Em refereixo al “Cas Neymar”. No vull debatre si es tracta d’una persecució al FC Barcelona, tal i com es porta comentant i denunciant durant moltes mesos. Però és evident que les coses no s’han fet bé. I és molt indignant que, després de mesos, i anys, defensant a la directiva que em representa, finalment hagi aprovat tancat una entesa per tal de pactar una sanció i reconèixer la culpabilitat del Club. És a dir l’únic perjudicat en aquest disbarat serà el FC Barcelona i la seva imatge. I això fa molt mal a les persones que, entre les que trobem servidor, ens sentim orgullosos de presumir dels valors del nostre club.

Però bé, la meva intenció, però molt que sembli i és una cosa que m’agradaria deixar molt clara de manera contundent, no és relacionar la meva reflexió de manera exclusiva amb la directiva del FC Barcelona vers aquest cas. També fa molt la guitza, per dir-ho de manera educada, que Mascherano, Alves, Messi i el Club sigui linxats pels mitjans i la justícia quan Xabi Alonso va fer el mateix que Mascherano. Casillas va ser una cosa semblant a Messi, James i Benzema hagin sigut perseguits per la policia, Benzema tingui problemes de xantatge i assetjament sexual... I sobretot, que persones com Florentino Pérez i Cristiano Ronaldo tinguin més capital que Messi, i la seva declaració d’impostos sigui una broma. Això sense mencionar els favors urbanístics, “Castor”, finançament de jugadors amb diners provinents de Bancs rescatats amb diners públics, etc. Però no em vull centrar en aquest tema.

Portem un any en el que sembla que el món s’enfonsa quan parlem d’ètica, moral i valors. Tal i com va declarar Eduard Punset, “el problema no és que ens trobem en una crisi econòmica, estem patint una greu crisi de valors”. Res més lluny de la realitat, cassos de corrupció política, bancària, esportiva, etc., tenint molt present a la memòria el cas dels famosos papers de Panamà. Com diu la dita, “hi ha per llogar-hi cadires”, per escriure un llibre.

Per sort o per desgràcia de la meva experiència professional, he conegut Polítics, Jutges del Tribunal Internacional de Justícia (ICJ), del Tribunal Criminal Internacional (ICC), Acadèmics, Periodistes, etc. Persones que coneixen el camp per la seva activitat laboral, o perquè s’hi ha dedicat amb anterioritat. Experiències que m’han aportat converses, reflexions i punts de vista propis del que està passant a l’actual panorama polític, econòmic i social. La famosa frase castellana “ver, oír y callar” pot ser més útil del que ens sembla.

Anant més al gra, i amb tota la tristesa, puc admetre que res del que està passant al món em sorprèn gens ni mica. Evidentment que no hem de caure en l’error de generalitzar. No tothom és un corrupte, un lladre, etc. Tindríem un problema evident si aquest fos el sentiment/pensament unànime. Però hem de ser conscients que, tot el que ha anat sortint a la llum és més comú del que sembla.

Un ex President del Banc Mundial em va comentar, “el que passa és que moltes vegades estem davant pràctiques que no són legals, però tampoc il·legals. Gràcies a experts, advocats i assessors de finances molt ben remunerats, aconsegueixen, com si fossin malabaristes, treballar al límit de la llei”. És el que col·loquialment es refereix com a buit legal. I clar, no és lícit, però tampoc és il·lícit. Per tant, fins que no es troba una escletxa, no es pot fer res. Fins que es creua, encara que sigui una mica, el mencionat límit.

Parlant amb gent del ICC, algú em va fer un comentari carregat d’ironia i humor amb un rerefons crític, “desgraciadament, blanquejar capital no és tan difícil, el més difícil és tenir-ne de capital”. Immediatament penses amb aquestes coses que tothom sap però que penses que ningú les sap, i la gent calla per tal de no ficar-se en problemes o simplement per no perdre la feina. Actualment, visc a Alemanya, i la gent té la percepció que és un país en el que tot és ideal i que ningú s’escapa de la llei. I puc assegurar que res a enlloc es perfecte. Hi ha cassos de corrupció, com Uli Hoeness o la compra de vots per al Mundial 2006, i he conegut treballadors de baixa qualificació que no declaren impostos. Sobretot immigrants.

Obrint els ulls, t’adones que tenir un negoci de restauració i oferir begudes a preus prohibitius pot suscitar el fet de ingressar efectiu al Banc, prèvia impressió del rebut, i declarar-ho com metàl·lic provinent d’un pagament en metàl·lic. També trobem els que organitzen esdeveniments amb una llista definitiva de, per exemple, 100 assistents i a l’hora de la veritat ens trobem amb només 30-40 persones. La resta són convidats, estudiants, etc., que no han pagat i serveixen per omplir cadires. Evidentment, les 60-40 persones que no han vingut van fer el pagament en efectiu i perden “els seus” diners.

Els que creen empreses “fantasma” (a nom de familiars, amics o parella) a països on la taxació és molt baixa. Sempre sorgeix la necessitat de contractar els seus serveis, i evidentment els diners no marxen gaire lluny a l’operació final. Igual de fantasma són alguns cobraments en concepte de cursos de formació que en teoria s’imparteixen als treballadors que són contractats de manera esporàdica. Aquestes persones volen la feina, i moltes vegades no llegeixen el que signen, i donen encara menys importància al fet de que no han rebut cap curs. Ells no ho saben, però hi ha molta gent que guanya molts diners gràcies a la seva signatura.

O els que es declaren summament religiosos, solidaris i caritatius, i tenen la incipient necessitat de crear, establir col·laboracions, o simplement realitzar donacions a Institucions Religioses, Fundacions, i ONG’s. Com tothom sap, estem parlant de registres mercantils que gaudeixen de privilegis fiscals i, en alguns cassos, exemptes d’impostos. Si som propietaris d’una gran suma de capital, la idea de ser creient, solidari, o estar preocupat per la societat, pot ser molt atractiva alhora de participar econòmicament en certes activitats. Sempre amb camí d’anada i tornada. No passa sempre, i molt menys ho fa tothom, però és un dels trucs utilitzats.

Això només són alguns exemples del que passa avui dia. La detecció de la corrupció és un cas semblant al tràfic de drogues. Al final ens assabentem d’una petita part. És a dir, quan la policia publica que “X” quilos ha sigut interceptats en alguna part hem de ser conscients, sinó no hi hauria consum, de que “X” multiplicat per “X” esvaeix els controls i el coneixement de la societat. I això és el que està passant al món. Quan surten a la llum casos com els “Papers de Panamà, hem de ser conscients de que estem detectant la punta del iceberg del que realment es delinqueix.

Avui mateix Mazinho, el pare de Thiago i Rafinha, ha fet unes declaracions evidenciant, i fent una critica en clau futbolística, del que està passant al nostre planeta. Els humans hem perdut tota ètica i moral i motivacions per les bones formes en detriment pels interessos purament econòmics. Unes declaracions que confirmen una mica el que servidor mencionava a l’article sobre els motius verdaders de la legislació FIFA respecte als somnis dels infants de jugar als grans clubs del món independentment del seu origen.

Com denuncia el pare de Mazinho, Thiago no cridava l’interès de la selecció pel simple motiu de que volien promoure els jugadors brasilers per tal de poder col·locar-los al mercat europeu i treure’n comissió. Aquesta paraula amics meus, comissió, és realment el càncer i l’eix de les barbaritats que ocorren al món. I quan més en tens, més en vols, i aquesta febre de l’or, ens pot portar a pràctiques maquiavèl·liques. Sense, evidentment, generalitzar.

Estem en un món de bojos. On tot s’hi val i on sembla que ens estiguin educant que guanyar diners, com més millor i com sigui, és el màxim objectiu en aquesta vida. És molt trist. Però més trist encara són els que s’aprofiten de les persones honestes que fan les coses, en referència a tots els exemples que he mencionat anteriorment, per sentiment i passió.

Jo sóc del Barça, i en sóc soci. I em deprimeix enormement que per culpa d’un acte d’irresponsabilitat de certes persones que volien guanyar un grapat d’euros més, aprofitant-se de la seva xarxa de contactes i posició privilegiada de representar al FC Barcelona, la imatge del club que m’estimo quedi tirada com un drap. Servidor, i la resta de socis no som culpables de la gestió del cas Neymar. Però aquest acord ens ho fa ser. No només vull acabar referint-me al cas Neymar, la meva reflexió avarca un context més ampli, encara que no ho sembli. La dignitat de les persones no està en venda pel simple fet de que cap persona al món té el poder, ni molt menys el dret, de posar-hi preu. Van prometre que no ens fallarien. Ho han fet de bon tros.

 

“El millor truc que el diable va inventar va ser convèncer el món que no existia” (Christopher McQuarrie)

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

Això no ha fet res més que començar. Les vacances ja s’han acabat, jo m’he pres les meves personals en quan a escriure en aquest mitjà,...

Lee

El Paris Saint-Germain (PSG) és un equip “fals”. Avui en dia, els nanos petits, que no saben la història del futbol, se’n compren una...

Lee

Finalmente no va a poder ser y no veremos al genial centrocampista brasileño por el camp nou esta temporada. ...

Lee