Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

PSICOSI
PSICOSI
El cap de setmana prometia. A més de la més que interessant jornada de Lliga amb el València-Barça, Sevilla-Atlético i el Real Madrid...

El cap de setmana prometia. A més de la més que interessant jornada de Lliga amb el València-Barça, Sevilla-Atlético i el Real Madrid-Athletic Club, tornava una de les sèries més intenses i sagnants de la televisió. L’últim capítol de la sisena temporada de The Walking Dead prometia un inici de la setena temporada més que mogut. I no va decebre. Tensió, patiment i sang. Molta sang amb grans dosis de violència.

Encara que sembli, després de llegir la meva entrada, no parlaré de sèries de televisió. Ni tan sols de la cèlebre adaptació del còmic gore, terror i suspens. Parlaré de futbol en tots els seus nivells i el sentiment que m’ha transmès el partit de Mestalla amb les seves conseqüències: terror.

Pànic en veure el joc violent dels jugadors del València. Pavor en presenciar un arbitratge tan desafortunat com el d’Undiano Mallenco. Pànic en comprovar l’ambient hostil a la ciutat de València i a l’estadi de Mestalla abans, durant i després del partit. I torbació en analitzar les reaccions de premsa, institucions, ciutadans i actors de l’incident del Mestalla.

Alguns haurien de saber que el cap de setmana de Tots Sants, és el següent. Hi ha molts aspectes a analitzar i a reflexionar. I ja que ens trobem en un context tan aprensiu, anirem per parts tal i com faria Jack “El esbudellador”.

Cal ser nobles. S’ha de reconèixer que el primer gol de Messi és fora de joc de Luis Suárez en obstruir la visió de Diego Alves, tot i que el Comitè Tècnic d’àrbitres ha declarat que no ho és. Cal admetre que Sergio Busquets va merèixer, reglament a la mà, ser expulsat per doble targeta groga per sostenir a un adversari. Ens hem de resignar i donar lloc a la possibilitat de que Umtiti comet un més que possible penal, em costa veure la càrrega legal, i una altra pena màxima és comesa per Mascherano. Fins i tot, estic d’acord en que, per molt que estiguem contents pel gol de la victòria al minut 93, les formes de Neymar i Busquets són evitables i que podien haver estat sancionats pels col·legiats.

Els exemples mencionats en aquest paràgraf forment la primera part d’aquesta trilogia del “Malson de Mestalla”. L’arbitratge d’Undiano Mallenco, fins a aquest punt, mereix una profunda reflexió. Si no tenim en compte cap aspecte més, i estem centrats en els punts independentment dels colors, arribarem a la conclusió de que va ser un robatori.

Però per sort, encara conservo els sentits de la vista i de la raó. Així com el gust i la capacitat d’anàlisi futbolística. I això significa que no ens podem quedar en aquest punt de la nostra observació. Undiano va tenir un partit molt difícil a Mestalla. I la paraula robatori queda entredit quan estudiem els 90 minuts del partit. Dit d’una altra manera, l’alta “intensitat” del partit va fer que el col·legiat navarrès situés molt alt el llistó quan parlem de termes d’intensitat. I ell és l’únic culpable.

Per ser més concisos, l’extrema agressivitat i violència dels jugadors del València va obligar a Undiano a passar per alt certes incidències del joc. I l’experiència em diu que la llei no escrita de la compensació mai aconsegueix el seu objectiu. Tot el contrari. Magnifica la tensió, el nerviosisme, i la indignació entre els jugadors. En especial per a les aficions rivals que sempre, amb la fam de guanyar, i en calent, es veuen sempre perjudicats.

I aquest punt de vista no pot obviar que els jugadors valencianistes van sortir a la gespa de Mestalla amb la idea clara de que l’única manera de parar el vendaval de joc blaugrana és mitjançant la defensa fèrria i la marca de territori amb faltes continuades. Però la cosa no es va quedar aquí. El partit va ser un autèntic combat de boxa amb entrades violentes amb, i sense pilota, per tal d’intimidar als jugadors del Barça.

Quan Enzo Pérez no veu ni targeta groga per la seva brutal entrada a Iniesta. Quan Mário Suárez acaba el partit sense cap targeta després de les criminals entrades a Neymar i André Gomes. Quan qualsevol jugador del Barça, en especial el brasiler, rep una puntada de peu, empenta o cop de manera reiterada i fins i tot quan ja ha realitzat una passada. I quan el terror i el pànic a rebre s’apodera dels jugadors culers, i l’àrbitre no ho castiga com a tal i és conscient del llistó que està establint, el remordiment s’apodera del seu judici i costen torbar arguments per expulsar a Busquets per una jugada tan “innocent” com una estrebada.

No podem deixar amb 10 jugadors a un equip que està rebent de valent i que hauria d’haver vist com el València es quedava amb 9 als 20 minuts de partit. I això no justifica les accions dels penals, evidentment. Però cal ser honestos i veure la possibilitat de posició incorrecta del jugador que fa la centrada en l’acció del gol de Munir. Cal recordar que un jugador en fora de joc s’habilita per entrar en acció segueix estant en posició il·legal si rep la pilota en aquest precís moment.

Però això són coses del futbol malgrat que un bàndol es dediqui a destruir-ho violant el reglament. El que ja no és futbol, i em sembla una verdadera atrocitat el fet que es digui “passa arreu” o ha “passat sempre” per intentar justificar-ho, és l’ambient hostil viscut dins i fora de Mestalla. No és normal la violència verbal amb la que es va rebre als jugadors del Barça, ni tampoc la que es va sentir durant els 90 minuts. Insults contra les famílies dels jugadors, aplaudiments per la lesió d’Iniesta fins i tot victorejant el nom d’Enzo Pérez, i el llançament d’objectes a la gespa.

Aquesta segona part de la trilogia del “Malson de Mestalla” va donar lloc a la tercera i última part on s’han viscut situacions que fan realment por. Molta por. El tractament i anàlisi dels fets per part de ciutadans, premsa, i institucions del món del futbol ha donat lloc a pensar. És precisament la manca de sentit comú i serenitat d’algunes veus de caràcter maquiavèl·lic és el que em causa més espant.

Sents el que parla la gent. Llegeixes el que escriuen alguns. Escoltes el que diuen certes veus autoritzades. I m'adono que el fracàs escolar, la situació política, el triomf de certs líders d'opinió, i gust per certs “arts” com la passió pels toros, fan que visquem en un país de por. I sobretot molta vergonya. El que ha passat a Mestalla demostra, una vegada més, que ens falta molt per ser, no només europeus, sinó almenys un país civilitzat.

Des de la violència extrema i terrorífica de les entrades dels jugadors del València de dissabte passat, i els fets succeïts posteriorment, no veia una cosa tan angoixant i dolorosa com l'estrena de la nova temporada de The Walking Dead. I si hi ha algú que ha parlat clar, meritòria de treure’s el barret, és Jordi Mestre, directiu del FC Barcelona.

Si hem de fer cas al que diuen alguns mitjans de que són tant o més culpables els autors dels llançament d’objectes i insults desmesurats com jugadors com Neymar per provocar, no només tenim un problema molt greu sinó que som còmplices d’aquests fets. No es pot justificar de cap de les maneres. Tot i que també cal fer un toc d’atenció a Neymar per molt que entenguem, almenys ho hem de fer, que quan es passen els 90 minuts mencionant a la teva família i rebent estopa a dojo amb l’admiració del públic, la part humana surt en forma de ràbia verbal.

I això precisament el que fan inadmissibles les paraules de Javier Tebas, President de La Liga, i els diversos mitjans de comunicació. Potser haurem de fer cas a Jordi Mestres i dedicar-nos al Pressing Catch. És molt trist que a alguns els molesta que ens molesti la violència i la provocació. Els mateixos que ara fan una crida pels valors i el respecte quan  no els molesten que membres d'Espanya 2000 i Yumus es passegin a Mestalla amb les seves banderes franquistes, esvàstiques i creus celtes. Símbols i ideologies prohibides i perseguides a qualsevol altre país civilitzat.

Els mateixos que perden el respecte vers el FC Barcelona i, tal i com menciona Mestres, fan caixa amb l'espectacle que genera l’equip de Luis Enrique. Algú s’ha parat a pensar perquè el Barça ha repetit tant l’horari de les 16:15? La mateixa caixa que es buida a les butxaques d'aquests que menyspreen el Barça i lloen "el matar el toro". O bé quan sancionem d’una manera més contundent l’exhibició d’estelades que no pas la violència al futbol. No s’adonen que la imatge és pèssima. O pot ser si, però com diuen els anglosaxons, “Money talks”.

Malgrat la distància, vivim en un societat que a nivell cultural fa por. No cal ser un geni per entendre que necessitem més escoles amb bons professors, menys programes escombraries que, malgrat que alguns puguin incloure el futbol, ​​per la seva capacitat d'atracció i de transmetre valors positius, si es vol, pot servir de més del que ens pensem. Com per exemple anar als estadis amb el desig exclusiu de guanyar, veure un bon espectacle i animar al nostre equip.

És totalment innecessari, diu molt poc de nosaltres com éssers humans, passar-se els 90 minuts insultant el contrari. Per molt que intentin justificar, tal i com va dir Anthony Perkins a la pel·lícula Psycho, que “tots ens tornem bojos alguna vegada”.

 

“Allà la gent no necessitava somiar amb aquelles coses terribles. Vivia entre elles.” (Adam Nevill)

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

El Barça de Valverde ja està en marxa en plena pretemporada i l'estrena no podia ser millor, victòria 1 a 2 davant de la Juventus a la...

Lee

En l'article de la setmana passada vam fer un repàs als jugadors que, després de la valoració del seu rendiment i l'anàlisi del seu futur...

Lee

Això és el que sembla que regni en el si de la Junta Directiva. La veritat és que no sabem ben bé per on van els trets en cap de les...

Lee