Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

LA VIDA DE CRISTIANO RONALDO
LA VIDA DE CRISTIANO RONALDO
“La Vie d’Adèle” (La vida d’Adèle) és una pel·lícula francesa dirigida per Abdellatif Keniche, i basada en la novel·la de Julie Maroh...

La Vie d’Adèle” (La vida d’Adèle) és una pel·lícula francesa dirigida per Abdellatif Keniche, i basada en la novel·la de Julie Maroh titulada “Le bleu est une coleur chaude” (El blau és un color calent). Adèle és una adolescent modèlica, bona estudiant, propera amb la seva família, guapa, i amiga dels seus amics. Com tota noia de la seva edat, comença a experimentar amb els nois fins que finalment comença una relació estable. Tot sembla anar “normal” en la seva vida, fins que coneix l’Emma, una noia lesbiana amb el cabell blau, i es desperten un seguit de nous sentiments en la jove Adèle vers la percepció de l’amor.

Poc a poc, sorgeix alguna cosa més que una simple amistat, s’enamoren i comencen una relació homosexual. Això desemboca en un seguit de situacions que generen diversos debats com l’acceptació per part dels amics, la família, i la societat. El film ens planteja un punt de vista molt interessant, sempre tabú, sobre temes com l’orientació sexual, la seva acceptació, i els drets dels homosexuals. Per tant, aquesta pel·lícula es converteix en una clara crítica a la homofòbia i una oda a favor dels homosexuals.

Ahir va ser 5 de febrer, i Cristiano Ronaldo, que futbolísticament no passa pel seu millor moment, va fer 31 anys. Un dia ple de curiositats, ja que a més va ser l’aniversari de Neymar Jr. (24), George Hagi (51), i Carlos Tévez (32), grans figures del futbol mundial. Però el que va em va cridar més l’atenció no va ser la efemèride en si, sinó certs comentaris despectius de caràcter homòfob respecte a la seva orientació sexual.

No és gens greu fer broma i sàtira alhora de fer comparacions amb Leo Messi, per mi no hi ha dubte alhora d’afirmar que l’argentí és el millor del món, recordar el moment “Kevin Roldán”, o d’altres aspectes més innocents. Jo en sóc partícip d’aquets comentaris. Però sigui com sigui hem d’estar preocupats, i mostrar total rebuig, a certes actituds per part de la societat. És necessari fer un incís en aquest punt.

Cristiano Ronaldo no només va ser un gran fitxatge futbolístic, era l’actual Pilota d’Or quan va arribar a Madrid, també ho va ser des de el punt de vista mercantil. Imatge de Nike, és protagonista d’infinitat d’anuncis amb marques no només relacionades amb el món del futbol. Cristiano ha esdevingut una icona publicitària cànon de la masculinitat i la virilitat, imatge reforçada sobretot quan mantenia una relació sentimental amb la top model Irina Shaik. Però aquesta relació es va veure truncada fa poc més d’un any i des d’aleshores han sorgit infinitat de rumors sobre la seva persona.

Jo no entraré a discutir si Cristiano Ronaldo és homosexual, bisexual, o heterosexual. Crec que a la resta de les persones ens interessa, o ens ha d’interessar, ben poc certs aspectes de la vida privada de les persones. És un debat poc respectuós, buit de contingut, i que busca la burla i el menyspreu més que no pas la informació. No obstant, no fa mal a ningú saber dades de valor biogràfic o sobre els gustos musicals, literaris, cinematogràfics, etc., no només per tal de conèixer millor al personatge públic, sinó també per ampliar el nostre coneixement sobre aquests camps i descobrir noves tendències.

El que realment vull analitzar en aquest article és la detecció d’una problemàtica social relacionada amb l’educació, el respecte, la tolerància, i el màrqueting, com a rerefons. Que Cristiano Ronaldo, o qualsevol altre persona, pugui ser o no homosexual o bisexual, no és, ni hauria de ser, cap conflicte. El problema el tenim, com a membres d’una societat moderna i civilitzada, quan apareix el rebuig vers aquest tipus de situacions, la por de les persones afectades a mostrar lliurement la seva orientació sexual, i l’actitud de les marques comercials respecte als cànons i estereotips conservadors. Molts diuen que la homosexualitat és una malaltia. La malaltia real és la homofòbia.

Hem d’admetre, malgrat viure a l’any 2016, que vivim en una societat marcada per valors conservadors, amb una clara influència de la limitació de les llibertats de règims passats i dels dogmes religiosos. Aquest panorama fa molt difícil que una persona declari obertament la seva homosexualitat per por a les represàlies, rebuig, burles i insults, no només de la població, sinó també de la seva pròpia família. A ningú li agrada ser rebutjat, i desgraciadament la homofòbia és present en certs sectors de la nostra societat. Afortunadament, poc a poc, les persones anem acceptant cada cop més les llibertats i els drets dels homosexuals, i establim el rebuig a les actituds homòfobes.

El món del futbol no és una excepció, fins i tot tinc el valor de confirmar que les conseqüències poden encara més cruels. Si un jugador de futbol ja rep insults i burles de qualsevol tipus, hem vist casos greus de racisme, amb més raó un futbolista tindrà el temor de declarar obertament la seva homosexualitat. Tal i com va comentar l’actual entrenador del Sevilla, Unai Emery, declarant que “tot té un procés. El món gay s’està obrint i encara queda molt per avançar. El món del futbol és molt dur d’obrir al ser considerat un esport d’homes. Segur que hi ha homosexuals al món del futbol, però primer s’han de superar moltes barreres. Crec que encara queda molt per fer per tal d’obrir el món del futbol.”

Aquesta por, segons la meva opinió, no és gens infundada. Clarament tenim un greu problema educatiu en tots els nivells. Si als camps de futbol tenim dificultats perquè les aficions respectin als àrbitres, als rivals, com he mencionat abans l’exemple del racisme (per sort cada cop més és menys freqüent), ens podem imaginar que pot passar el dia en que un jugador surti de l’armari?

Si ja només quan un jugador mostra un baix rendiment, o bé exagera un cop, apareixen paraules com “nena” o “marica”, no vull ni pensar que pot passar el dia que un jugador amb gran repercussió mediàtica, com per exemple Cristiano Ronaldo, declari públicament la seva orientació sexual. El jugador s’exposa a la humiliació pública, i com a ésser humà pot patir psicològicament afectant el seu rendiment. Com he mencionat abans, la por és un factor clau, produïda per una manca d’educació respecte a la sexualitat de les persones.

Inevitablement, aquesta situació es contagia al món del màrqueting relacionat amb el món del futbol. Un professional pot arribar a témer les possibles conseqüències contractuals amb els clubs o patrocinadors. Alguns d’ells són controlats per elits econòmiques molt poderoses i de caràcter conservador, altres simplement mostren la mancança d’educació que he mencionat anteriorment, però en ambdós casos tenen establert el seu model estàndard de masculinitat i virilitat.

Mai s’ha d’arribar als extrems, però voldria recordar l’exemple de Justin Fashanu, futbolista d’origen nigerià que va militar al Nottingham Forest a la dècada dels 80 i que es va convertir en el primer futbolista que va sortir de l’armari. No ho va fer fins a principis dels 90, però quan militava al Forest l’aleshores entrenador, Brian Clough, ja sospitava per la seva atracció pels homes, i el va començar a marginar futbolísticament. Va patir insults, humiliacions, el rebuig de la seva pròpia família, i es va acabar suïcidant el 1998 a causa de l’assetjament i la depressió. Val a dir, que va ser declarat culpable de la violació a un jove de 17 anys. La Policia va admetre que mai va trobar proves concloents. La homofòbia de les esferes judicials del moment va ser clau.

De la por a la marginació social i de la por al rebuig professional podem trobar exemples diversos. Dins el món de les celebritats hi ha actors, cantants, periodistes, líders d’opinió etc., o simplement persones normals del nostre entorn més proper, que per temor al que pot passar, oculten la seva orientació sexual. Es reprimeixen en el seu món (psicològicament igual o més nociu que el rebuig de tercers), mantenen relacions heterosexuals (fins i tot amb fills) ja sigui per aparença o bé sota condicions contractuals d’imatge, i tenen fills llogant els serveis reproductius a tercers.

Les pors, fan que aquestes persones hagin de viure en una mentida constant, cosa que mai hauria d’experimentar mai. Hi ha persones que ansioses de viure la seva vida en llibertat acaben declarant la seva condició. Per una banda tenim el cas de Ricky Martin, un exemple de masculinitat i icona heterosexual, que va acabar fart de viure una mentida i va voler trencar els tabús de la societat i sentir-se alliberat. I d’altra banda David Bowie, mort el passat 10 de gener, que a la dècada dels 70 va revelar la seva bisexualitat i que va arribar a admetre que “va ser el pitjor error de la meva vida”. La percepció del públic va canviar, així com la de la indústria musical.

Jo sóc heterosexual, però tinc amics i familiars homosexuals i bisexuals, i us puc assegurar que no són malalts de cap tipus i bellíssimes persones. Tenen els mateixos drets i llibertats que qualsevol altra persona. Com estic segur que vosaltres coneixeu algú que ho és, i estareu d’acord amb mi que la homofòbia és un problema molt greu. Hi ha hagut casos greus de agressions, assetjaments, etc. i que en els pitjors dels casos ens ha portat a presenciar suïcidis i assassinats. I això ja no és cap broma.

Podem entrar a discutir si Cristiano Ronaldo és pitjor o millor jugador que Messi. Si salta més o menys, si fa menys o més gols. Si només brilla en els partits intranscendents o contra rivals de menys identitat. Però en cap cas, hem de faltar al respecte per la seva possible orientació sexual i menys encara, tolerar o riure la gràcia a aquests comentaris homòfobs. En aquest sentit, la educació juga un paper molt important.

En plena efervescència del segle XXI, la homofòbia és un problema tan real com la violència de gènere o el racisme. I com a membres de la societat, tenim l’obligació de vetllar per l’educació i la inculcació dels valors basats en el respecte i la tolerància sobre la resta persones. Independent de la seva nacionalitat, creença, ètnia, ideologia política, raça i orientació sexual. Hem pendre l'exemple de Manuel Neuer, porter del FC Bayern, o d'Angela Merkel, Cancillera d'Alemanya, i convidar als homosexuals del món del futbol a sortir de l'armari sense cap por. Una clara crida per la tolerància i el rebuig a la homofòbia.

Ens ha de donar igual si Cristiano Ronaldo és homosexual o bisexual, però en cap cas hem de ser indiferents a la homofòbia i hem de vetllar per construir una societat en la que qualsevol persona es pugui confessar com a tal amb tot l’orgull i llibertat. Per a la resta, no hi ha més orgull que la certesa que estem contribuint a fer un món millor. #StopHomophobia

 

"Hi ha dos coses infinites: l'Univers i la estupidesa humana. I respecte l'Univers no estic del tot segur". (Albert Einstein)

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

“Sóc del Barça”. Fàcil dir-ho. Potser cada cop més complicat definir-ho. Com a mínim ho és per mi, que sóc dels “de sempre”. Sóc del...

Lee

Fins la instauració del campionat de lliga els enfrontaments entre el Barça i el Madrid eren majoritàriament amistosos o competicions considerades "no oficials". L'abril de 1917 després dels incidents del campionat d'Espanya de 1916, es van enfrontar en una competició amistosa per a l'obtenció d'un trofeu donat per Mariano Foronda

Lee

No Ney, no. No cuela. No eres el joven jugador que sale de su pais con la ilusión de fichar por un grande, un gran proyecto, un gran reto...

Lee