Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

LA SEGONA INFÀNCIA DE LES TITELLES
LA SEGONA INFÀNCIA DE LES TITELLES
Avui ha sigut un dia per estar contents. El Barça ha golejat al Manchester City en un gran partit on, indiscutiblement, la peça que ha...

Avui ha sigut un dia per estar contents. El Barça ha golejat al Manchester City en un gran partit on, indiscutiblement, la peça que ha desestabilitzat la balança ha estat Leo Messi. Amb tots els meus respectes, Cristiano Ronaldo és un enorme jugador. Un crack irrepetible, però els mateixos afeccionats del Madrid, i altres seguidors del jugador portuguès, li fan un nul favor intentant comparant-lo amb l’argentí. La comparació fa riure. No hi ha paraules per descriure Messi.

Però no vull parlar de la jornada de Champions. Tampoc de manera estricta ho vull fer de futbol i del Barça. Malgrat que si ho faré d’un dels seus jugadors, i emblemes, com és Gerard Piqué en relació a la seva ferma decisió de terminar la seva etapa a la selecció espanyola després de la Copa Mundial de Rússia 2018. Hauria escrit aquest article abans. Però la feina és el primer, i finalment ho faig al comprovar que l’afer encara porta cua. Tant, que el passat dimarts en la roda de premsa prèvia al partit contra el City Piqué va tornar a esclatar fent una sonora crítica contra alguns mitjans de comunicació i els seus integrants.

Com ja vaig tractar en el meu primer article en aquest espai, el periodisme esportiu, i el periodisme en general, pateix una salut terrible al nostre país. En el cas de les mànigues de Piqué, qualsevol persona que sigui aficionada al futbol sabrà que ha portat sempre que ha pogut, i des de fa anys, samarreta de màniga llarga. Sigui quina sigui l’estació de l’any i les condicions meteorològiques del partit. Alguns parlen de comoditat i d’altres de superstició. Però és un fet que no es nou en el món del futbol professional. Altres com Eidur Gudjohonsen o Sergio Ramos, són uns habituals de les mànigues llargues fins i tot amb temperatures càlides.

En un futbol en el que tot està professionalitzat fins l’extrem, la roba per motius de màrqueting no és una excepció, els jugadors compten amb un vestuari totalment personalitzat. El mateix Piqué, Ramos, Gudjonhsen, i d’altres, tenen sempre a la seva disposició, i gairebé sense alternativa a l’inventari, les mencionades samarretes de màniga llarga. Altres. Arjen Robben o Fernando Llorente, sempre demanen una talla especial de manera que la samarreta queda molt ajustada. I altres com Iker Casillas, tenen a la seva disposició, i des de fa pocs anys, samarreta per a porter de màniga curta. Casillas, ha hagut de retallar les mànigues gairebé durant tota la carrera al no haver de màniga curta. Fins que Adidas va decidir fabricar-li de manera personalitzada.

Però en aquesta “orgia” d’ignorància, vulgaritat i manca de valors, va ser carnassa suficient per omplir pàgines, minuts radiofònics i televisius, i donar lloc a la recerca de “Me gusta”, “Compartir”, y “Retweet” de la manera més fàcil fent ús de la mentida, la manipulació i l’especulació. I aquesta és una de les bases del periodisme. Contrastar i investigar les informacions per tal de no desinformar.

Piqué va estrenar el nou model de la samarreta blanca de la selecció, i Adidas, com sempre, ja tenia les de màniga llarga preparades per a Piqué. I el jugador català no es sentia còmode, eren massa estretes, i va decidir tallar les mànigues. Per molt que s’hagi venut que el jugador català podia haver agafat la de màniga curta, la de Piqué no existeix, o que es podia haver fet al moment amb la màquina, qualsevol persona que hagi jugat al futbol sap que en la opció més ràpida es tirar de tisores. Sense obviar el més important, la bandera espanyola no existeix al model llarg.

Però la reflexió no ha de ser si Piqué ha volgut o no provocar, òbviament no. El tema principal és que el periodisme espanyol ha quedat retratat una vegada més. I ja en van unes quantes. Actualment, com ja e mencionat anteriorment, sóc periodista i publicista treballant a Berlin. Concretament estic de Cap de mitjans en una institució no governamental. I vivint i treballant a Alemanya t’adones que no hi ha color i que a Espanya estem a anys lluny dels cànons ideals del periodisme. Molts dels “professionals” de moda als mitjans espanyol, no donarien la talla, no tindrien ni feina en aquest camp a molts països europeus.

El cas de les mànigues de Piqué ha sigut un exemple. No només per la lleugeresa d’alguns a crear polèmica en un fet totalment fals, sinó en basar-ho en el rerefons polític del futbolista al manifestar el seu desig al dret a decidir. El periodisme més barroer, de bar, de carrer, vulgar, inculte, ranci i caspós ha fet gala del seu modus operandi. Un espectacle totalment esperpèntic. Personatges que gaudeixen de barra lliure per part de les línies editorials per tal d’augmentar l’audiència. Factor indispensable en els aspectes d’ingressos publicitaris.

És insòlit que alguns d’aquests “professionals” s’escandalitzin pel desconeixement de la llengua anglesa de jugadors com Nolito, quan comparteixen parets amb altres companys que malgrat prestar els seus serveis  mitjans nacionals de repercussió internacional no puguin transmetre les declaracions de Musafi, fetes en anglès, després de la derrota per 7-0 contra el Barça. Només de pensar amb la quantitat de joves que dominen aquesta llengua, i probablement alguna més, i que no han hagut d’emigrar per motius laborals t’adones que alguna cosa no funciona. Puc entendre que no parlin alemany, rus, àrab, grec, etc. Però quan es treballa en un mitjà nacional i que tracta temes de caràcter internacional, l’anglès és un mínim. Aleshores, que aquest mateix mitjà no entengui que Nolito no parli anglès, sembla irònic. Gairebé un insult a la intel·ligència de les persones.

La manca de sentit de l’humor també és una lacra. Un gran exemple és que no s’entengui, i fins i tot és contesti amb violència verbal, el tweet del compte oficial del Borussia Dortmund sobre la dificultat del Real Madrid amb els equips amb samarreta groga. Malgrat que hi havia un caire irònic i amb base humorística, a Madrid no es va rebre bé titllant-t’ho d’ofensiu . És un altre nivell educatiu. El mateix nivell que ahir ens va deixar, probablement, el moment de l’any a Twitter quan el compte en anglès del Borussia Mönchengladbach va respondre encara amb més sentit de l’humor una situació de típic humor escocès. Un altre nivell, en el que la resposta depèn molt de l’educació. #AGermanTeam...

Però hem de ser autocrítics. Aquest triomf de la mediocritat no és mèrit d’aquestes persones. Els majors i principals responsables som els ciutadans que hem tolerat el model de societat amb el que hem crescut, i per consumir aquest tipus de continguts, interactuar, i seguir el joc. El millor que es pot fer per canviar aquesta dinàmica no és criticar-ho o entrar en joc. És simplement ignorar-ho.

Espanya és gairebé un país de 50 milions de persones, i si hem permès el triomf, i la permanència, a la esfera del poder dels polítics és culpa nostra. Si tenim els mitjans de comunicació que tenim és perquè ens agrada i així ho demostrem consumint-los i “donant bola” als seus actors. Piqué va assenyalar mitjans esportius com As, Marca, certs usuaris de les xarxes socials, i titelles vàries.

Sincerament, no em limitaria només als protagonistes d’un sol bàndol, a Barcelona també trobem aquesta mediocritat. Tots juguen el seu paper com bé va mencionar William Shakespeare al afirmar que “el món és un escenari i nosaltres simples actors”. I si ens limitem a ser simples actors, acabarem precipitant la nostra segona infància essent titelles manipulades pels principals líders d’opinió que compten amb altaveu. No és culpa exclusiva d’ells. I és que com deia la gran campanya de consciència nutricional del FC Barcelona, “som el que mengem”.

 

“L'última escena de totes, que acaba aquesta estranya i nodrida història, és la segona infància, el mer oblit. Sense dents, sense ulls, sense paraules, sense res.” (William Shakespeare)

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

Això no ha fet res més que començar. Les vacances ja s’han acabat, jo m’he pres les meves personals en quan a escriure en aquest mitjà,...

Lee

El Paris Saint-Germain (PSG) és un equip “fals”. Avui en dia, els nanos petits, que no saben la història del futbol, se’n compren una...

Lee

Finalmente no va a poder ser y no veremos al genial centrocampista brasileño por el camp nou esta temporada. ...

Lee