Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

FERINT SENSIBILITATS
FERINT SENSIBILITATS
Vivint a l’estranger comproves que allò de Spain is diferent és una mena d’estereotip que no s’allunya de la realitat. Per cultura,...

Vivint a l’estranger comproves que allò de Spain is diferent és una mena d’estereotip que no s’allunya de la realitat. Per cultura, horari, gastronomia, diversitat lingüística, la passió futbolística, etc. Som un país amb molts trets atractius i admirats per la resta de ciutadans del món. Però tenim d’altres que no ho són tant i provoquen vergonya aliena. Parlant de futbol, un espectacle lucratiu, queda patent un problema cultural, i d’educació, que ratlla en certs moments la hipocresia i la ignorància.

El futbol és car. Segons un estudi publicat la setmana anterior a diversos mitjans, i realitzat per GoEuro i OneFootball, Espanya se situa com el segon país més car del món, només superat per Anglaterra, en el preu de les entrades. 70 euros és el que costa de mitjana anar a veure un partit de futbol. Són molts diners i més si tenim en compte del poder adquisitiu dels espanyols i la crisi econòmica que està patint el país.

Això fa que, si hi sumem els tempestuosos horaris determinats per les plataformes de TV propietàries dels drets de retransmissió, es pugui arribar a entendre la imatge dels estadis buits a la lliga espanyola. Però aquest és un altre problema, m’atreviria a dir que secundari, si tenim en compte els punts de vista que tractaré a continuació. El problema és l’actitud detectada en certs espectadors que tenen la sort de viure en directe un partit, els que ho veuen des de casa, i en alguns mitjans de comunicació que, lluny de la seva funció pedagògica i informativa, no fan res més que afegir més polèmica i incitar a la violència. El que per alguns no és res més que espectacle i màgia, per d’altres són provocacions i humiliacions. Propaganda partidista.

Jo he sigut futbolista amateur. Mai he arribat lluny, però m’apassiona aquest esport i tinc la sort de ser soci abonat al Camp Nou. Dient això, em quedo curt. El que estem vivint en els últims 10 anys és tot un privilegi. Un espectacle que, segons els experts, és el millor vist en tota la història del futbol. No és cap bogeria doncs afirmar que els seguidors del Barça, en especial els socis abonats, i també els afeccionats al futbol siguin quin siguin els seus colors, són uns autèntics privilegiats de poder gaudir del que està passant.

El sentit de que una persona no abonada pagui 70 euros per una entrada és tan simple com admirar, en viu i en directe, a futbolistes extraordinaris que siguin capaços d’exhibir qualitats i prestacions diferents fora de lo comú. Qui paga aquest preu busca coses com les que fa Messi, Cristiano Ronaldo, Iniesta, Modric, Neymar, Bale, Suárez, Coke, Isco, etc. Detalls preciosos que aconsegueixin fer-nos aixecar de la cadira i justifiquin, en part, els preus abusius de les entrades.

La gent paga per veure espectacle, gols, barrets, driblins, combinacions, ocasions, i fins i tot, defenses nobles i elegants alhora de destruir el joc rival. Jo no pagaria en la meva vida 70 euros per veure a un jugador incapaç de fer res de profit amb els peus més enllà de tombar, i agredir, al contrari per tal d’aturar-lo. I molt menys com a mostra d’impotència davant dels mags del futbol. Mai de la vida, si vull veure cops, aniré a veure un combat de boxa o qualsevol altra esport de lluita.

Però a sembla ser que a Espanya som diferents. Aplaudim al jugador agressiu, ho celebrem, i fins i tot, cantem el seu nom amb més força si ha aconseguit fer mal a la estrella rival. I en canvi, xiulem, critiquem i condemnem als artistes. Simplement perquè porten una samarreta diferent a la dels nostres. Si Neymar o Messi inventen,  parlem de provocació, de violència futbolística i d’humiliació. Quan hauríem de sentir-nos afortunats de gaudir d’aquestes estrelles i apreciar els detalls de qualitat. Fins i tot si juguen a l’equip rival. Si el defensor, o el qui vol destruir el joc atacant, provoca verbalment i amb violència, ens sembla normal i justificat.

Neymar, i la resta de cracks, responen a aquestes actituds amb el millor que saben fer, jugar al futbol. De manera diferent, original, creativa, màgica. Hi haurà veus que defensen que aquestes coses s’han de fer amb el resultat ajustat. A mi no m’agradaria del tot. Als aficionats i companys, i a l’entrenador, no els hi faria cap gràcia córrer riscos amb el partit obert. Els experiments es fan amb gasosa, i les frivolitats també. Amb el marcador just, i amb el partit sense sentenciar, s’ha d’apostar per la solució segura. A partir d’aquí, que em delectin, que em meravellin, i que em justifiquin els 70 euros, l’abonament, i la subscripció a la plataforma de TV.

La premsa no fa res més que ficar llenya al foc, quan hauria de fer entendre aquest punt de vista. Adoctrinats pels qui els subvencionen, fan tota una demostració de manca d’objectivitat i d’imparcialitat. Tot s’hi val per atacar i desestabilitzar al rival. Ens encantem amb una lambretta feta per Douglas Costa (@douglascosta), jugador del FC Bayern, i muntem un escàndol nacional quan ho fa Neymar. Parlem de provocació quan Messi i Suárez ens enlluernen de màgia i originalitat alhora d’executar un penal, en canvi tots recordem com obra mestre el cas de Cruyff i Olsen. Accions de màgia que, de sobte, fereixen sensibilitats.

Però hem de ser sincers, què podem esperar d’un país que veu com obra d’art, el que és considerat com una tortura animal per la resta del món, la tauromàquia? Què podem esperar d’un país que crítica un jugador, Samuel Eto’o, per intentar abandonar un estadi per insults racistes? Què podem esperar d’un país que condemna Dani Alves per menjar un plàtan llençat pel públic en mostra de rebuig al racisme? Què podem esperar d’un país que no sap gaudir de la bellesa i la plasticitat dels nostres artistes de l’esport rei? Què podem esperar d’un país on tot canvia depenent de l’afinitat amb l’autor dels fets? Què podem esperar d’un país on la manca de creativitat, d’educació i cultura ens porta a crear polèmiques absurdes sense importar les conseqüències? Què podem esperar d’una premsa madridista que titlla Neymar com a provocador i evasor d’impostos mentre sospiren amb posar-li la samarreta del Madrid?

Sembla ser que l’únic que podem esperar és això, gent disposada a pagar 70 euros a canvi de sang i fetge en comptes de suor, esforç i futbol. Jo pago anualment prop de 400 euros per poder gaudir de la màgia meu equip i dels seus integrants, ara per motius laborals ho faig des de la distància, però sabré reconèixer els mèrits del rival. L’art és per gaudir, per conservar-lo, per protegir-lo. I a Espanya sembla que l’esport nacional sigui protegir el maltractament i la violència d’una banda, i l’ús del poder mediàtic per desqualificar i desestabilitzar al rival. Es tingui o no es tingui raó. Molts diuen que al principi feien gràcia i ara ja comencen a cansar. FALS. A mi, personalment, no m’ha fet gràcia mai. He sentit pena i vergonya aliena, i això és el que realment fereix sensibilitats.

 

“L’art és el que resisteix. Resisteix a la mort, a la servitud, a la infàmia i a la vergonya”. (Giles Deleuze)

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

Ya han pasado algunas semanas desde la salida de Neymar y todavía parece que nos estamos recuperando del golpe moral sufrido en nuestro...

Lee

“Sóc del Barça”. Fàcil dir-ho. Potser cada cop més complicat definir-ho. Com a mínim ho és per mi, que sóc dels “de sempre”. Sóc del...

Lee