Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

EL DISCURS DE MESSI

És el millor. Absolutament irrepetible. Diumenge feia el seu gol 500 al temps de descompte i al Santiago Bernabeu. L'estadi dels blancs no havia vist mai en la seva història com un equip els guanyava passats els 90 minuts, fent ús del seu propi segell. Però Messi, diumenge, va fer molt més que un gol: el remat a porteria era la firma al peu d'un comunicat expressat en el seu llenguatge, el futbol.
EL DISCURS DE MESSI
EL DISCURS DE MESSI
És el millor. Absolutament irrepetible. Diumenge feia el seu gol 500 al temps de descompte i al Santiago Bernabeu. L'estadi dels blancs no havia vist mai en la seva història com un equip els guanyava passats els 90 minuts, fent ús del seu propi segell. Però Messi, diumenge, va fer molt més que un gol: el remat a porteria era la firma al peu d'un comunicat expressat en el seu llenguatge, el futbol.

És el millor. Absolutament irrepetible. Diumenge feia el seu gol 500 al temps de descompte i al Santiago Bernabéu. L'estadi dels blancs no havia vist mai en la seva història com un equip els guanyava passats els 90 minuts, fent ús del seu propi segell. Però Messi, diumenge, va fer molt més que un gol: el remat a porteria era la firma al peu d'un comunicat expressat en el seu llenguatge, el futbol.

La darrera dècada ha estat marcada indubtablement per la generació de futbolistes del Camp Nou. Un equip, el Barça de Leo Messi, que neix amb l'arribada de Guardiola i que acabarà quan Messi ho decideixi, ni més ni menys. Un equip amb una identitat que es vertebra en la línia central, des de Piqué a Leo passant per Busquets i on l'argentí porta la batuta de l'orquestra. Un equip que ha canviat per sempre la història del futbol.

Messi es caracteritza per parlar jugant a futbol (és sabut que verbalment té més dificultats) i el partit de diumenge li va servir per fer una roda de premsa. Acabat el discurs, engalta la rematada amb la cama esquerra al fons de la xarxa i, serè, deixa la samarreta suspesa a l'aire: "firmat, Leo Messi".

El Real Madrid és l'amo de la "normalitat". El Madrid guanya. El Madrid és (perquè ho ha de ser) el millor club del món. El Madrid té raó i punt. De manera que la darrera dècada s'ha convertit en un incordi, una anomalia, una desviació que cal corregir, ja que ha mostrat una veritat incòmode i els ha remogut la més profunda de les seves nafres. La veritat: que la història l'ha determinat el Barça, qualitativament i quantitativament, no el Madrid. Les nafres: que els seus èxits són tan dubtables que del primer a l'últim madridista pateix d'una certa neurosi que els remou l'estómac: "¿cómo no te voy a querer...?", canten, com qui se sent observat i posat en dubte i mira de convèncer-se a sí mateix, amb paranoia, "¿cómo no te voy a querer...?"

Així, la dècada del Barça, la de Leo Messi, ha anat acompanyada permanentment de la mes barroera de les escomeses blanques, que ha obert tots els fronts que existeixen per decantar la balança cap a la capital (i ni així). Han acusat el Barça de dopatge, de manipulació, de jugar amb violència, de fingir faltes, de cometre delictes, han posat en dubte permanentment les seves victòries (senyal inequívoc d'aquesta neurosi) i, per damunt de tot, han manipulat i tergiversat tots els relats fins la sacietat. El darrer exemple, el diumenge passat. Mentre tot el món repassava les jugades de Messi, la premsa i l'entorn blanc es centrava en les balances d'errors arbitrals o els cops verbals entre Sergio Ramos i Gerard Piqué.

Res de nou. Aquest domini del relat ha estat una constant tota aquesta dècada i l'han usat per enterrar els èxits del Barça sota muntanyes de comparacions odioses. Des de "quin equip provoca més a l'altre", fins la més odiosa de totes, la constant "Cristiano Ronaldo o Leo Messi", que ha brindat pilotes d'or al portugués fins a desvalorar el mateix premi, assumint-se que si un any no la mereixia Messi automàticament la mereixia Ronaldo. Els Barcelonistes no podem competir amb el relat que ve de Madrid i ens acabem convencent, per exemple, que està tot perdut i decantat cap a la capital quan venim de fer un triplet, un doblet, i estem en disposició de fer-ne un altre aquest any (al que se li podria sumar una eliminació del Madrid a europa que els deixaria un cop més en blanc).

Gràcies a això el Madrid ha sobreviscut moralment aquesta dècada. Si parles de rècords, gols o títols, ells respondran "décima, undécima" i fi de la discussió. Si parles de Messi et diran que per ells és millor Ronaldo i que sobre gustos colors i que mira les pilotes d'or que tenen cada un d'ells. Cap concessió. Si entres a valorar que el joc del Barça ha meravellat mig món, o les nits europees d'aquest equip (fins i tot les perdudes, com la de l'Inter de Milan de Mourinho) o les increïbles finals en que el Barça ha destrossat grans equips com el Manchester o la Juve, la seva resposta és "Juanito", "la pegada", o "la épica" que Sergio Ramos ha fet reviure.

Leo Messi ha profanat molts cops el Bernabeu, ha fet gols senzills de penal i genialitats com el passeig davant de tota la defensa blanca en una semifinal de Champions. Diumenge va fer un discurs. El cop de colze al llavi de Marcelo el va cridar a l'estrada. Mirada seriosa, mesura dels silencis. Mentre els companys discutien el color de les targetes després de cada falta, ell rebia la pilota i l'aguantava, buscava el cos del rival amb l'esquena una vegada i una altra i els deia "tens dues opcions: la criminal, en la què jo rebré, aguantaré, callaré i tu aniràs al carrer; o la civil, en la que jo marxaré i tu pagaràs l'àpat". Començava el parlament. Messi apareixia mentre Cristiano Ronaldo desapareixia, com sempre, en les grans ocasions. Marcava, feia regats inversemblants, trencava línies de defensa, provocava targetes rivals i finalment donava la victòria al seu equip. El seu gol 500 amb el Barça queia en Sant Jordi, al Santiago Bernabeu i al minut '92 de partit.

500, perquè no hi ha dopatge, ajudes arbitrals, o confabulacions de cap mena que puguin justificar aquesta xifra si no és perquè l'equip i ell mateix són una autèntica bèstia competitiva. Per recordar a tothom que tots els rècords són seus, que per sempre més qui vulgui mesurar-se amb la història toparà amb el seu nom i el del Barça, no cap altre, i que té 5 pilotes d'or com en podria tenir 10.

Amb el Barça, perquè Leo Messi entén que aquestes gestes només són possibles gràcies al sentiment que hi ha darrere, el que ajuda a Piqué a arribar a tot arreu, a Busquets a ocupar mig camp sencer amb les cames, a Sergi Roberto a cavalcar com el vent quan ningú més té aire als pulmons i a aquest equip a ser reconegut internacionalment com el millor equip del món, sense cap mena de dubte.

En Sant Jordi, perquè les litúrgies blaugranes de la darrera dècada han anat sempre acompanyades de poesia i prosa, de contes increïbles que han inspirat a tanta gent, de moments de catarsi on s'ha barrejat el millor futbol, el millor espectacle, amb la transcendència de la mort, l'amistat, els comiats, les celebracions, etc., moments que superen infinites vegades totes les "undécimas" que vulguin comptar els madridistes guanyades en finals mediocres amb resultats i desencadenants lamentables (d'aquí la neurosi permanent).

Al Santiago Bernabéu al minut '92 -aquesta era la part del missatge més dolorosa-, perquè el que fa el Madrid ho pot fer tothom, perquè el seu estadi no és una fortalesa, perquè la temporada passada no va poder marcar el 0 a 5 i en tenia una guardada, perquè el Madrid no és qui diu ser, perquè el Madrid no és més que un equip més.

I amb una celebració solemne, de qui mai s'accedeix, reservada per un moment així, una nota al peu del missatge: "Firmat, Leo Messi."

I el silenci de la graderia va sonar com una ovació.

Comentarios
Pau Mogas López-Nieto
Vaig néixer fa un temps i... diria que això és tot. En algun moment m'he llicenciat en Filosofia, això sí, i ara estudio Dret (la carrera, s'entén, no dempeus). Sigueu benvinguts, passeu i, si ho voleu, comenteu!
Els blogs

El Barça de Valverde ja està en marxa en plena pretemporada i l'estrena no podia ser millor, victòria 1 a 2 davant de la Juventus a la...

Lee

En l'article de la setmana passada vam fer un repàs als jugadors que, després de la valoració del seu rendiment i l'anàlisi del seu futur...

Lee

Això és el que sembla que regni en el si de la Junta Directiva. La veritat és que no sabem ben bé per on van els trets en cap de les...

Lee