Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

De tocar el pito
De tocar el pito
"De tocar el pito" (enllaç al meu blog)...

"De tocar el pito" (enllaç al meu blog)

Òbviament aquest text no versa sobre maneres o especificitats a l'hora de "tocar-se el pito", sinó de la magnífica xiulada que va poder sentir-se a la Final de Copa del 30 de maig passat. Encara que, segurament, no estan tan allunyades una cosa de l'altra. Hi ha molt de "tocar-se el pito" en l'acció col·lectiva de tocar el xiulet i infinites connotacions en això de bufar el que sigui. Toquem el pito perquè ens la bufa, me la bufa el que sento i em toco el pito.

Van xiular l’himne d’Espanya. Sí. I què? Les aficions catalana i basca van reaccionar de la manera que els va semblar i ho van manifestar, no ho oblidem perquè és un matís importantíssim, de manera totalment pacífica. Van aprofitar per fer una manifestació, amb plena llibertat d’expressió, en el context més visible que tenien a la seva disposició. Perquè, no ens enganyem, manifestar-se al menjador de casa teva no és la manera més adequada de traslladar cap reivindicació a la resta de la societat. 

No era la primera vegada que passava. Ja van tres finals en què l’himne d’Espanya és sotmès a aquesta suposada “vexació” però, a més, ha passat en altres ocasions i en altres llocs. Aquesta setmana no han parat de córrer vídeos de xiulades monumentals a la Marsellesa a França, xiulades propagades, fins i tot, per l’afició espanyola contra la francesa o contra la turca.

La qüestió és que aquesta darrera xiulada ha provocat que es reunís el comitè contra la violència i en les tertúlies radiofòniques i televisives s’ha condemnat de manera vehement aquesta reivindicació i s’ha titllat de xenòfoba i racista en amunt. I això ja passa de mida. La única diferència entre la xiulada de catalans i bascos i les altres xiulades és, precisament, que en aquest cas NO es tractava d’una xiulada xenòfoba, racista o violenta, com sí que ho és en altres casos, sinó d’una xiulada política. I, com que l’Estat espanyol posa mans i mànigues en filtrar de manera eficient dos axiomes necessaris per a les seves estratègies polítiques, a saber, que les idees polítiques dels catalans són feixistes i que la política no té cabuda en el món de l’esport, han engegat la maquinària sense perdre temps (de fet ja tenien els textos preparats abans que es produís l’acció condemnada), per tal de seguir normalitzant un discurs totalment tergiversat i ofensiu.

Quan als camps de futbol es xiula i s’insulta als jugadors, als àrbitres o als altres equips o nacions sense més motiu, hi ha violència. Quan als camps de futbol es criden les barbaritats que se senten dirigides amb odi cap a persones concretes (el jugador aquell, l’àrbitre aquest), hi ha violència. Quan els catalans hem de sentir “P... Barça i p... Cataluña”, arreu de l’Estat, hi ha violència. Quan al Camp Nou se sent “I p... Espanyol...i p... Espanyol” hi ha violència. I podríem posar exemples a Sevilla, Bilbao, Galícia, València, etc. i no acabaríem mai. Podríem recordar que hi ha hagut MORTS. Sí si, MORTS. Per batusses entre aficions amb l’únic propòsit de demostrar a l’afició rival que la teva afició és millor, perquè el teu equip és millor i, per tant, tu ets millor. Per totes aquestes coses el món del futbol i el polític no han mogut mai un dit i, en aquests casos, SÍ, hi ha violència. A la final entre el Barça i l’Athletic no, no hi va haver violència. Bé, sí, uns aficionats van rebre la pallissa de torn del grup feixista de torn que, com sempre, passa desapercebut i amb plena impunitat. Però dins l’estadi no n’hi va haver. A l’estadi hi va haver una reivindicació política.

I ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de la criminalització automàtica de les nostres idees polítiques. Ja n’hi ha prou de confondre els conceptes del què és el feixisme, el nacionalisme, el racisme i la xenofòbia. Nosaltres xiulem l’himne de la nació espanyola perquè és una nació que no ens reconeix la nostra. No xiulem la població espanyola. Estimem la població espanyola igual que estimem la població d’arreu del món. Nosaltres xiulem l’Estat que s’inventa nacionalitat com a substantiu per substituir-nos la possibilitat de que la nostra nació ens en proporcioni una, de nacionalitat. No podem sentir el nostre himne perquè devem tenir una himnalitat, no podem treure la bandera espanyola dels llocs on no la volem perquè, pobrets, nosaltres només devem tenir una banderitat.

Ja n’hi ha prou. Nosaltres xiulem un himne que no ens representa, que no representa ni tan sols a molta gent que se sent espanyola, i ho fem perquè quan juguen els nostres equips l’Estat no es preocupa que soni ni tan sols la nostra himnalitat. Però quina puta merda de projecte d’Estat és aquest en el que ens hem de sentir còmodes i voler-ne formar part?? Un estat que em crea substantius per treure’m tota substància i que no defensa res del que per a nosaltres és un univers simbòlic i cultural important i imprescindible. Que no lluita perquè la meva llengua sigui oficial a Europa. Que la vol esborrar poc a poc de les escoles com ho ha fet al País Valencià. I aquest Estat em parla de respecte als seus símbols i violència? Aquests ens acusen de xenòfobs i racistes? De voler aixecar fronteres entre persones? Aquests que tenen tanques físiques a l’Àfrica i deixen morir a la gent a les portes de les seves fronteres.

Prou! Prou! És que ja n’hi ha prou! L’himne actual de l’Estat espanyol és un himne que no té altre destí que el de ser xiulat. No només, com deia el Mainat a Twitter, perquè no té lletra, i el més normal és que es xiuli. Sinó perquè no s’ha revisat mai a qui o a què representa. Perquè no ens representa. I perquè representa tot un conjunt d’institucions i records de la nostra història recent que ens provoca i ens violenta.

Que això pot ofendre al nacionalisme espanyol. Sí. Em sap greu. Els pot ofendre. Ja podem explicar i reexplicar tant com vulguem que no tenim res en contra dels ciutadans espanyols que qui no ho vulgui entendre no ho entendrà. Pot ser ofensiu pels seus símbols. És cert. Però en el context que ens ha tocat viure, en els dies que estem vivint, en la història que hem compartit, em sembla que una xiulada és el menor dels problemes que els queden als símbols de l’Estat espanyol com el coneixem ara. I no fotem. Que de llengües prohibides, símbols ultratjats, presidents afusellats, institucions anorreades,... a nosaltres no ens n’ha de donar cap lliçó ningú. Ho coneixem tot. Sabem què se sent i molt més. I ja n’hi ha prou.

La xiulada al Camp Nou no és un acte de violència. Simplement ens venia de gust tocar-nos el pito. Perquè el tenim tant inflat que comença a bufar-nos-el de veritat qui es pugui ofendre amb els nostres xiulets.

Comentarios
Pau Mogas López-Nieto
Vaig néixer fa un temps i... diria que això és tot. En algun moment m'he llicenciat en Filosofia, això sí, i ara estudio Dret (la carrera, s'entén, no dempeus). Sigueu benvinguts, passeu i, si ho voleu, comenteu!
Els blogs

“Sóc del Barça”. Fàcil dir-ho. Potser cada cop més complicat definir-ho. Com a mínim ho és per mi, que sóc dels “de sempre”. Sóc del...

Lee

Fins la instauració del campionat de lliga els enfrontaments entre el Barça i el Madrid eren majoritàriament amistosos o competicions considerades "no oficials". L'abril de 1917 després dels incidents del campionat d'Espanya de 1916, es van enfrontar en una competició amistosa per a l'obtenció d'un trofeu donat per Mariano Foronda

Lee

No Ney, no. No cuela. No eres el joven jugador que sale de su pais con la ilusión de fichar por un grande, un gran proyecto, un gran reto...

Lee