Logo

EL BARÇA DESDE BARCELONA: TODO NOTICIAS

ALGUNA COSA ESTEM FENT BÉ
ALGUNA COSA ESTEM FENT BÉ
He estat moltes setmanes sense escriure una paraula. Aquest espai és una afició, i malauradament no puc dedicar el temps que m’agradaria...

He estat moltes setmanes sense escriure una paraula. Aquest espai és una afició, i malauradament no puc dedicar el temps que m’agradaria degut a motius laborals. Sobretot en aquestes darreres setmanes on ens hem proclamat campions de Lliga, la mateixa que els més catastrofistes ja havien perdut després de la derrota contra el València, on el Sevilla ha revalidat, per tercer any consecutiu, la UEFA Europa League, i amb la final de la Champions ja decidida entre el Real Madrid i l’Atlético de Madrid.

Ara mateix em trobo escrivint aquestes línies en el vol Berlín-Madrid per tal de gaudir en directe de la Final de la Copa del Rei que tindrà lloc el proper diumenge a les 21:30 hores. Aconseguir aquesta Copa, pot suposar segellar la temporada amb una nota Excel·lent. I és en aquest aspecte on vull centrar la meva reflexió. Ja que sembla que a alguns no els hi ha quedat clar.

Acabar la temporada amb el Doblet, sumant-t’hi la UEFA Super Cup i la Copa Mundial de Clubs de la FIFA, no dóna arguments, en cap cas, per parlar de fracàs, encara que l’equip de La Castellana aconsegueixi la Undécima, tenint en compte els èxits aconseguits la passada temporada on es va registrar el segon Triplet de la història del club. Fita inèdita, i de la que Samuel Eto’o només podia presumir (2009 amb el Barça i 2010 amb l’Internazionale).

M’han fet gràcia les veus que han insinuat que la temporada és una decepció pel simple fet de que el Barça no és a la gran final de Milà i que l’etern rival pot sumar un nou títol de campió d’Europa. Opinions que vénen sobretot des de Madrid, no ens oblidem dels “tribuneros”, i en especial dels mitjans de comunicació encarregats de moure la màquina propagandística del club blanc. No cal estendre’s gaire per adonar-se que alguna cosa estem fent bé si la satisfacció, la manca de neguit, i la felicitat d’aquests actors ve donada perquè Barça no sigui capaç de guanyar el Triplet o, almenys, la Champions. Situació que, opinió personal, mereix total orgull per part dels barcelonistes.

Quan comença la temporada, en especial quan a l’anterior s’ha guanya tot, l’eufòria i l’optimisme es desborden. Premsa i aficionats, directiva i jugadors es desmarquen d’aquesta febre, enceten el curs pensant en revalidar la triple corona i, fins i tot, en fer el ple amb els sis títols. La història ens ha demostrat, no només a Can Barça, que després de guanyar la Copa d’Europa hem d’estar més que satisfets si l’equip revalida almenys un dels tres títols. Les ganes de batre al campió, i el calendari carregat de partits amb les tres competicions extra, acaba fent un pes important en l’aspecte físic i mental dels jugadors.

Exemples a recordar van ser la temporada 2006-2007, on el Barça no va revalidar cap dels tres títols, o la 2014-2015 on el Real Madrid no va aconseguir res després de caure en picat estrepitosament amb l’inici de l’any 2015. En tots dos casos, s’esperava, es parlava si més no, de triplets i sextets i es va acabar parlant de “nadapletes”. Per tant, passi el que passi el 28 de maig, i fins i tot el diumenge a la final del Calderón, els aficionats culers hem d’estar més que orgullosos i contents amb la temporada que ha realitzat el primer equip. Aconseguir la Lliga ja és un èxit. I si a més, cau la Copa del Rei, podem parlar d’una temporada històrica per emmarcar.

Si el Barça no és a la final de Milà és degut a la gran davallada física i mental que va patir l’equip les dues primeres setmanes d’abril. És evident que el fet de començar la temporada a principis d’agost amb un dur partit contra el Sevilla, jugar la Super Copa d’Espanya al cap de dos dies, la disputa del Mundial de Clubs al Japó, els partits de seleccions (oficials per als “americans” i amistosos per als europeus), i sobretot, el dur calendari dels mesos de Gener, Febrer, i Març, van negar cap tipus de descans als jugadors i a rendir al màxim nivell. Com vaig mencionar en un article anterior, fins quarts de final de Champions el Barça portava 10 partits més que l’Atlético i 14 més que el Real Madrid. Això es tradueix amb dos mesos més de competició, fet que dóna encara més valor al fet de tenir la Lliga al sac i la Copa amb la final per disputar.

El que es parli a Madrid, i des de les cavitats més profundes, ha de ser un simple soroll molest per a les nostres orelles. Orgull ha de donar que el fet que no es guanyi tot o la Champions, fins i tot revalidant el Doblet, serveixin de motius per menysprear i infravalorar la temporada del Barça. Aquest clar símptoma d’inferioritat, i els títols aconseguits en els darrers 10 anys, han de ser raons suficients per tenir present que el camí és el correcte. Ells per exemple, encara han de guanyar el proper 28 de maig. No serà fàcil.

El partit de diumenge es presenta complicat, és una final i el rival és d’un nivell exigent. Alguns parlen de que el Barça ho tindrà més senzill perquè el Sevilla notarà el gran desgast de la final de la Europa League. És possible, però també és pot donar el cas de que aquesta victòria serveixi d’injecció moral. Sigui com sigui, en principi, seran 90 minuts carregats d’emoció amb el partidàs del passat més d’agost a Tbilisi encara a la memòria.

Una final marcada per la esperpèntica decisió del govern en relació a la prohibició de accedir a l’estadi amb Estelades. El ridícul és un títol que sembla que no es pugui escapar de les mans del govern espanyol. Ells ho saben, però ho intenten tapar als ciutadans en un exercici lamentable d’insult a la intel·ligència de les persones. L’Estelada no és il·legal, no incita a la violència, racisme, desigualtat, i sobretot, no és anticonstitucional. És un símbol de llibertat. El govern espanyol s’hauria de preocupar més per l’exhibició de símbols que si estan prohibits, no només a nivell estatal sinó també internacional, en alguns camps de la Lliga espanyola i en altres àmbits i activitats de la vida quotidiana.

Si el Barça està fent les coses de manera excepcional al provocar opinions relatives al considerar fracàs el fet de no guanyar-ho absolutament tot, també és evident que alguna cosa no funciona correctament si un govern característic d’una societat estamental es dedica a retallar les llibertats, tolerar el feixisme, i no veure com problemes greus la corrupció o la violència animal. I el més greu, creure que les persones per a les que treballes són totalment manipulables i fàcils de convèncer amb qualsevol “milonga” que els vingui de gust establir. Dit això, que guanyi el Barça i, sobretot, la llibertat d’expressió.

 

 

“La modèstia prohibeix a vegades allò que no prohibeix la llei” (Sèneca)

 

Comentarios
Esteban Blanchart Amores
Periodista, Publicista i Relacions Públiques. Director de Mitjans del Institute for Cultural Diplomacy (ICD) de Berlín. Membre y Co-Community Manager de Seguiment FCB. Blogger a "La Transmissió d'en Puyal" de Catalunya Ràdio i a "El Penalti" de Ràdio Estel. Soci abonat del FC Barcelona. De Vilanova i la Geltrú. Actualment a Berlín, Alemanya.
Els blogs

Això no ha fet res més que començar. Les vacances ja s’han acabat, jo m’he pres les meves personals en quan a escriure en aquest mitjà,...

Lee

El Paris Saint-Germain (PSG) és un equip “fals”. Avui en dia, els nanos petits, que no saben la història del futbol, se’n compren una...

Lee

Finalmente no va a poder ser y no veremos al genial centrocampista brasileño por el camp nou esta temporada. ...

Lee